divendres, 20 de febrer del 2009

Heu fet els trenta?


Imatge: Blue hand, by Loungerie (a Flick'r)



Avui us salut amb paraules manllevades. Una cançó que encara sona amb tota la seva força, quaranta anys després. Esper que us agradi i que us pugui transmetre alguna cosa.

Una abraçada.

LATHER

(Grace Slick, Jefferson Airplane, Crown of creation)



Lather was thirty years old today,

They took away all of his toys.

His mother sent newspaper clippings to him,

About his old friends who had stopped being boys.

There was Howard C. Green, just turned thirty-three,

His leather chair waits at the bank.

And Sergeant Dow Jones, twenty-seven years old,

Commanding his very own tank.

But Lather still finds it a nice thing to do,

To lie about nude in the sand,

Drawing pictures of mountains that look like bumps

And thrashing the air with his hands.

But wait, oh Lather's productive you know,

He produces the finest of sound,

Putting drumsticks on either side of his nose,

Snorting the best licks in town,

But that's all over...

Lather was thirty years old today

And lather came foam from his tongue.

He looked at me, eyes wide, and plainly say,

"Is it true that I'm no longer young?"

And the children call him famous,

What the old men call insane.

And sometimes, he's so nameless,

That he hardly knows what game to play,

Which words to say.

And I should have told him, 'No, you're not old.'

And I should have let him go on...smiling...babywide.

dimarts, 10 de febrer del 2009

QUAN NO HI SIGUEM

Imatge: Reaching for the Stars by Fort Photo. Tots els drets reservats





Quan no hi siguem

Dissolts pels vents i les tempestes d'una física implacable

No hi haurà temps per a nosaltres
No hi haurà espai
Ni dimensions que ens separin, ens atraquin o ens allunyin
En l'a prop o en l'enfora
En l'abans o el després
Desintegrats més enllà
Del principi de conservació de l'energia
Ja no seré amb vosaltres
Ja no sereu amb jo
Perquè no haurà ni jo ni vosaltres

Però, tal vegada, i això és més probable que l' Estígia
Alguns àtoms que han transitat pels nostres cossos
Nobles i excel·lents fills d'una estrella

Immolada

Sacrificada en holocaust

Nuclear

Formaran una part nova

Conscient i viva

Que tendrà Nom i una Història que contar

Abans de dispersar-se de bell nou en la matèria


Recercats i retrobats

Bategant amb ansioses pulsacions
En l'inevitable pas de les edats
Fins que els vectors es girin
Sobre ells
Esdevinguts devoradors de diferències


Beveu, amics, perquè tornarem a estar junts
Com mai ho estarem en vida nostra
Estimem-nos ara sota aquestes màscares efímeres
Compartint les estranyes químiques dels profunds afectes
Fent dansar i ressonar amb aquesta cancó la darrera de les nostres molècules
I que l'eco del ressó romangui més enllà dels nostres dies

Perquè potser les Lleis ens reuneixin en formes úniques i noves
Precioses i sagrades comunions dels fragments d'un sol ardent
Que recorden de vegades
De maneres familiars o estranyes
Que l'enyoren


El cap que canta

(M, Va ser una alegria llegir-te. Serà genial poder fer una bona conversa quan volgueu, potser amb una bona tassa de tè. Les converses amb bons amics formen part del meu patrimoni més preciat. Si és ver que teniu moltes coses per contar, no esperem massa! Una besada)

dilluns, 9 de febrer del 2009

ANAR I TORNAR

Imatge: beam of light by Jamie Amodeo (NO INTERNET@HOME) / © All rights reserved


Hi ha viatges que hom no sap quan han començat, però sí quan comencen a acabar-se. Es sap per la sobtada sensació, sobtada i estranya, d'estar tornant a algun indret, en el sentit més amplament metafísic del terme.

Avui m'ha envaït aquesta sensació, just fa uns moments. Quan ha començat el viatge? Fa uns anys, dies, hores, minuts? Sense encara haver arribat a port, ja veig els llums i les primeres cases dels molls. És un sentiment realment curiós, aquest retorn dins la fosca, provenint de ninguna (?) banda, de ningun moment.

Però el meu veler sol anar amb el vent, és la seva natura, així que mai es sap si encara falta molt o si encara em veuré arrossegat cap a altres terres.

Des d'aquí la costa és preciosa. Pel que es veu i pel que s'endevina; allà, en aquelles terres que són la meva llar habitau tots vosaltres, tots i totes els que em concediu aquest gran regal dels déus que és l'amistat.

Us escric això des de la nau, ho llenç a l'aigua dins d'una ampolla.

També us envio els meus pensaments.

I el meu afecte.


El cap místic