L'habitant de Lerna

A VECES

2010-03-29T11:09:00.001-07:00

A veces, ni muchas ni pocas, andando o yendo en coche, sentado en una silla o contemplando mi programa favorito (el ocaso), mi propio ego, lo que me distingue del todo, lo que me hace ser una parte clara y distinta (como diría tal vez Descartes), lo que me "garantiza" una conciencia propia con respecto al resto de Ser que no es "yo mismo", se diluye o se disuelve en el resto de realidad. De repente dejo de ser una entidad claramente escindible y distinguible de las demás entidades. Y es en esos momentos cuando me noto indisolublemente unido al universo. De repente sólo existe el todo, y yo con él. Puedo ser infinitamente pequeño (como de hecho soy respecto a, pongamos simplemente nuestro Sol), y sin embargo puedo adoptar perspectivas astronómicas. En esos momentos puedo sentir claramente, aunque no sea con los sentidos acostumbrados, cómo se mueven los engranajes del Universo, desde las galaxias a los átomos, y cómo yo soy una pieza más en ese enorme y hermoso mecanismo.

En esos momentos me puedo dar cuenta de que la música no es sólo puramente sonido, sino también armonía, una armonía que no tiene por qué ser captada necesariamente por el oído, sino por algo tal vez más profundo; es captar la música que suena en todas partes, y por lo tanto también en mi interior.

En esos momentos creo que si soy algo distinguible, soy corazón.

Y mi corazón baila.

(Això és un fragment d'una carta que vaig escriure ara ja fa uns anyets, i que he trobat avui fent neteja. El sentiment del que dic, però, segueix igual de viu ara mateix, de manera que aquí ho teniu. Us ho dedic a tots i totes)

CANIBALISME GALÀCTIC

2009-09-12T00:40:00.000-07:00

Imatge: La nostra amiga caníbal. Copyright: Jerry Lodriguss, 1994)

I feia temps que no em passava per aquí. I mira tu per on, acab de trobar una notícia que trob que s'escau molt amb el que vaig deixar a les meves darreres entrades: Andròmeda, t'estim.
Em fa molta gràcia quan els articles periodístics o divulgatius, en l'afany de crear sensació, personifiquen objectes. En aquest cas, un "objecte" tan "petit" com ara una galàxia. Resulta que Andròmeda, la molt reputa, és caníbal. Ai, ai, Andròmeda, hauríem de parlar respecte d'aquest comportament teu que podríem calificar d'immoral... En fi, pobre M31, només faltava que uns primats que acaben d'inventarse el llenguatge i l'autoconsciència et faltin al respecte d'aquesta manera.
Us deix aquí la notícia i us don una salutació!!
(Atenció a la frase "Y lo PEOR es que se está acercando a más de 400.000 km por hora". Com gosa, aquesta desgraciada?)
I ara seriosament: us imaginau poder presenciar cada dia al cel nocturn la visió perfecta d'una galàxia en espiral. Una sortida i posta de galàxia... Uau, és una cosa que no me desagradaria presenciar.

La galaxia Andrómeda, vecina de la Tierra, es caníbal

miércoles, 2 de septiembre, 21.06

El mayor vecino galáctico de la Tierra es un caníbal cósmico. Y lo peor es que se está acercando a más de 400.000 kilómetros por hora.

Los astrónomos sospechaban desde hacía tiempo que Andrómeda era un depredador espacial que se engullía las galaxias enanas que se acercaban demasiado. Ahora, los detectives cósmicos están inspeccionando el vecindario y tienen pruebas del pasado sórdido de Andrómeda: han divisado restos de su banquete espacial.

Los primeros resultados de una inspección minuciosa de Andrómeda y sus alrededores hallaron una media docena de vestigios de su apetito galáctico. Las estrellas y galaxias enanas que se acercaron demasiado fueron arrebatadas de sus lugares habituales.

"Lo que estamos viendo ahora son signos de canibalismo", dijo el autor central del estudio, Alan McConnachie, del Instituto Herzberg de Astrofísica en Victoria, Canadá. "Estamos hallando cosas que han sido destruidas... restos parcialmente digeridos".

El informe se publica en la edición del jueves de la revista Nature.

Andrómeda y la Vía Láctea, la galaxia que incluye a la Tierra, son los dos grandes objetos de este rincón del universo. Andrómeda es la galaxia grande más cercana, a unos dos millones y medio de años luz de distancia. Un año luz equivale a unos 9,5 billones (correcto) de kilómetros (5,9 billones de millas). La inspección abarca hasta medio millón de años luz alrededor de Andrómeda.

Los astrónomos saben desde hace décadas que las galaxias se consumen entre sí, a veces violentamente y otras veces creando nuevas megagalaxias. Pero este estudio es diferente debido "a la magnitud del canibalismo, del que hemos hallado evidencias directamente a la vista", dijo el coautor Mike Irwin, astrofísico en la Universidad de Cambridge en Gran Bretaña.

Este tipo de choque galáctico es común y el informe tiene sentido, comentó el astrónomo Mark Reid, de Harvard, que no participó en el estudio. Y el hecho de que Andrómeda consuma una galaxia no hace desaparecer a la víctima, observó.

El comportamiento canibalesco a menudo sólo desplaza a las estrellas de donde estaban. La mayoría de una galaxia es espacio vacío, y por eso hay poco o ningún choque de estrellas y planetas, explicó Irwin.

La futura víctima principal de Andrómeda es una galaxia enana que la circunda llamada Triangulum.

Con el tiempo, en unos 3.000 millones de años, Triangulum, que alguna vez se acercó imprudentemente a Andrómeda y fue despojada de algunas estrellas, será engullida por Andrómeda, dijo el coautor del estudio John Dubinski, de la Universidad de Toronto.

La Vía Láctea y Andrómeda se dirigen una hacia la otra a una velocidad de unos 120 kilómetros (75 millas) por segundo. Pero están tan lejos que el gran impacto está a miles de millones de años de distancia. Y aun ese encuentro no significará más que la recomposición del elenco estelar en el cielo o la creación de una galaxia gigantesca, concluyó McConnachie.

SENSACIONS I ASSOCIACIONS D'IDEES DEL PASSAT AL XINO ALEGRIA

2009-05-04T08:54:00.000-07:00

Això és un altre possible fragment de la història que podria escriure, de donar-se tot un seguit de circumstàncies, entre d'elles la principal la meva capacitat de dur a terme una cosa semblant. Evidentment no enllaça directament amb el fragment anterior, però en té a veure. Connexions còsmiques i tota aquesta mandanga. El prota és el mateix que en l'anterior, això sí.
Aquest fragment en concret el dedic a n' M.A, per motius evidents, i a en Mateu, sense el qual hauria sigut molt difícil escriure el final d'aquest fragment, i si se dona el cas, gran part de la història.
La primera vegada que em va succeïr això estava en un restaurant xinès que es deia Alegria. M’agradava aquest nom, perquè era una mica diferent del que et trobes normalment; gairebé sempre són noms xinesos de xinesos o de llocs xinesos que li donen aquest punt exòtic, o fan referència a la Gran Murada xinesa, a dracs xinesos, o a una estranya mescla de conceptes, xinesos o no, com ara aquell on vaig anar un pic, que s’anomenava “Palacio del Universo”.

M’agraden els restaurants xinesos, tot i que sempre acab demanant el mateix: l’inevitable menú econòmic on figura el rollito de primavera, l’arròs tres (o quatre o cinc) delícies, el chop-suey o el porc agredolç, que és el que acab demanant sempre. És curiós, perquè cada vegada que vaig a un xinès em faig el ferm propòsit de variar en la meva elecció. Fins i tot em promet demanar plats de la carta en comptes del menú, però inevitablement acab demanant el rollito, l’arròs o fideus i el chop-suey de vedella o el porc agredolç. Com a molt, canvio la vedella del chop-suey o el porc per pollastre. Per variar una mica, vaja. La resta de plats de la carta són matèria fosca per a mi, almenys en un sentit kantià de "matèria del coneixement".
Ara que ho penso, el noumen del rollito també ho es.

El que sí canvio de vegades són les postres, tot i que això suposi una despesa extraordinària. Sempre que vaig a un restaurant xinès al que no he anat abans deman si a la carta de postres tenen bolles de gelat fregit. Són unes autèntiques armes nuclears que em sedueixen no només pel seu sabor, aspecte o textura, sino perquè el nom és una burla al principi de terç exclòs. I la sensació a dins la boca també. I aquestes coses em fan pensar que la Dimensió Desconeguda és possible i real.
Si no en tenen, aleshores ja em deman el gelat de vainilla i xocolata, en les dimensions i principis lògics més habituals.

Feia deu minuts que m’havia assegut a una de les taules de l’Alegria amb en Miquel Àngel. Havíem demanat menú per a dos, cosa que incrementava les variacions amb la possibilitat de compartir plats. Estava a punt de dir-li que me semblava que havia arribat a la culminació del meu sentit vital com a entitat dotada de consciència i encetar així una bona discusió, perquè amollar una sentència com aquella davant en Miquel Àngel era com donar foc a un bonzo, quan vaig notar de sobte que tot el que m’envoltava, els plats, taules, en Miquel Àngel, jo mateix, la cambrera, les parets decorades amb motius florals, la peixera, la feliç família que s’estava arriant gola avall una família feliç, tot, absolutament tot perdia la seva individualitat estructural i es comprimia en un sol punt homogeni i indolor de matèria-energia.

Era com estar mirant una pel•lícula on els fotogrames anaven en sentit invers a l’habitual, com aquella imatge d’una implosió d’una bomba atòmica, resultat de fer càmera enrera, o la del tassó trencat que es torna a ensamblar i que s’omple d’aigua que està tota escampada pel terra en una giravolta impossible.

Com si tot el que veia fos un llençol que es replegàs sobre sí mateix des de les quatre puntes...

....................................................................................................................

-Bé, qué es un vector?
-Una fletxa.
-D’acord, una fletxa es alguna cosa que va en un sentit determinat des d’un altre inicial, si ho volguéssim descriure així.
-Ahà, un vector és un sentit, en el sentit més abstracte del terme.
-Saps que ho ets, de graciós. Suposem que l’univers s’ha format d’una explosió inicial i que s’expandeix. Si a cada partícula de les que formen aquest univers li podem aplicar una velocitat, un sentit, un desplaçament per l’espai... des de que ens escampam formam vectors, velocitat, espai, temps, tots som vectors, mensurables i determinables des d’un punt d’origen, almenys hipotètic.
-On vols arribar?
-Arribar, ha, ha, ha, què bo... Imagina’t per un moment que les teories que sostenen que les forces en joc després del big bang provocaran un límit a l’expansió de l’univers són certes
-Vols dir que ens aturarem d’expandir i que després tornarem cap el punt d’origen?
-Exacte. Això mateix.
-Sí, val, el big crunch, que sempre me fa pensar en un Crunch de Nestlé de tamany aberrant.
-Com serà aquesta tornada? Com la descriuries?
-Idò... que les galàxies se frenaran, s’aturaran momentàniament, i que desprès, per mor de la gravetat s’aniran unint unes amb les altres fins arribar a ser engolides en un sol punt, on podria donar-se una inestabilitat tal que tornàs a provocar una gran explosió.
-Ja... I què passaria amb els vectors a partir del moment de velocitat 0 en el límit de l’expansió?
-Com, què passaria...?
-Pensa-ho... Serien en sentit invers! Tot tornaria en sentit invers: la desacceleració es convertiria en una nova acceleració justament inversa, que arribaria a la seva màxima manifestació quan tot tornàs al punt inicial. L’espai es contrauria, l’enfora es convertiria en a prop... els vectors quedarien invertits, les fletxes es girarien... en la mateixa direcció però just en el sentit contari!
-Clar, tot tornaria cap a l’hipotètic centre...
-Què passaria amb el vector temps?
-Em... no sé... Hòstia, no fotis... estàs dient...
-Pensa-ho, si l’enfora torna aprop, si l’acceleració negativa torna positiva...
-Hòstia, hòstia... el temps... el temps... el futur...
-Tornarà passat! El temps anirà cap enrere! Tornarem a viure però a l’inrevés, tornarem de vells a joves, els gerros romputs es tornaran a muntar, les guerres començaran amb un tractat de pau i acabaran amb un estat insostenible de tensió!

2009-04-29T09:57:00.000-07:00

PRIMERA NOTÍCIA DEL CATACLISME. NOCILLA, NARANJITO, NESQUIK
Ei, com va? Sé que he de contar-vos la història del llop, però ara estic fent proves escriptòries de laboratori. I mira tu, s'han començat a perfilar una sèrie d'episodis que tenen un rerefons comú que ben aviat endevinareu si llegiu aquest post. En principi no eren més que exercicis per a llevar-me una mica el rovell d'escriure, però... Qui sap, igual això acaba agafant forma i es converteix en... una història? Bono, segurament es convertiran en els desvariejos típics d'una ment molt molt malalta. Tot i això, m'ha fet ganes deixar-ho aquí, a veure si li agrada a algú.
Hi ha un referent literari descarat. Un Gallifante per a qui el trobi!
Idò això. (EL CAP TRABUCAT)

M31 s’estava atracant amb una velocitat que no havia sigut prevista per cap dels científics que es multiplicaven com bacteris a dins una gota d’aigua en els diferents observatoris astronòmics que campaven dispersos arreu de la Terra. Des que la Unió Europea, la Unió Asiàtica i les altres Unions, a més dels que quedaven dels Estats Units (després de la Secessió no-violenta de Califòrnia i alguns que s’hi van afegir "de bon rotllo,tios") subvencionaven com mai ho havien fet des d’Alexandria l’activitat contemplativa del món supralunar, havien sortit científics com a xampinyons, que deixaven les seves activitats més mundanes com haquear entitats bancàries, donar suport a sistemes operatius de lliure distribució o jugar a rol i s’embarcaven en una singular diàspora de bates blanques i bates blanques no tan blanques a Cerro Paranal, Arecibo, Mauna Kea (on servien San Franciscos sense alcohol, amb sucre en els rebords del tassó i un petit parasol de paper cada vegada que algú pronunciava la paraula “insospitada”), Jodrell Bank, Yebes i d’altres observatoris.

Jo era a Costitx quan vaig rebre la notícia, fent-me dues llesques de pa Bimbo amb Nocilla i a punt d’obrir una Fanta Naranja.

La Nocilla era una cosa que de petit em fascinava. Era, tot i que jo no ho sabia dir així encara, tota una al•legoria dels profunds misteris de l’alquímia en un món on sigués vigent el paradigma empedocleic dels quatre elements, a saber: “leche, cacao, avellanas y azúcar”, que era la letania musical que sorgia de la tele en els espais publicitaris de la VHF o la UHF. En realitat en el meu cas de la VHF, ja que la meva infància televisiva fou en blanc i negre amb la segona cadena espenyada. La primera cosa en color que record haver vist en una tele a ca meva fou en Naranjito.

Tothom es recorda d’en Naranjito, però ningú d’en Citronio. Ho sé perquè és una pregunta que he encertat més d’una vegada només jo en els trivials que feim aquí a l’observatori. Joder, en Citronio era el millor amic d’en Naranjito, quina injustícia. Aquesta pregunta ha donat la victòria almenys una vegada al meu equip, els Ninjas.

Idò jo estava convinçut, com a bon alquimista, que trobar la Nocilla filosofal només era qüestió de saber mesclar els ingredients de forma adequada. Me pareixia una collonada haver de comprar la Nocilla quan hom se la podia fer a casa. Ma mare comprava avellanes com una boja sense saber que part d’aquelles desgraciades acabaven a dins un tassó de la Minipimer. Ho feia sense que es notàs massa: anava arreplegant avellanes i les amagava a dins una bossa de plàstic per a l’entrepà de l’escola que tenia al calaix del comodí. Si ma mare m’hagués aplegat fent experiments, tot i que fossin tan nobles com el de demostrar al món la seva estultícia a l’hora de preparar una cosa tan simple com la Nocilla, segurament hauria impedit que continuàs amb les meves investigacions.

Amb la llet, el cacau i el sucre ho tenia més fàcil. Semblava que hi havia un decret “sense límit”, almenys pel que tocava a la llet. I com la llet es prenia amb cacau... Sucre sempre n’hi havia més d’un quilo a casa. No sabia ben bé per què, però crec que era per si de cas a ma mare li pegava la rampellada de fer una coca alta, un flam o alguna altra cosa semblant.

A més, a ca meva eren de Nesquik. Això me donava avantatges, a banda dels purament dialèctics (les meves capacitats argumentatives es desenvoluparen primerament amb les apassionades discussions al pati entre els partidaris del Nesquik i els del Colacao), perquè el Nesquik ja duia sucre incorporat.

Heu pensat mai en la imatge de la plataforma continental com la d’un terròs de Nesquik que es va erosionant lentament per a anar caient al fons del tassó? Era una de les meves reflexions infantils quotidianes, a banda d'intentar comprendre per què especificaven a l’etiqueta el mode de preparació en fred i el mode de preparació en calent dels tassons de llet amb Nesquik. Semblava que era una cosa important l’ordre d’incorporació dels ingredients per a que el resultat fos òptim. Jo sempre tenia el dubte de com es preparava un tassó de llet amb Nesquik si la llet era tèbia. Això degué preocupar a molta gent, gent més agosarada que jo que segurament va donar la passa d’escriure a Nestlé sobre aquell dubte. Nestlé ho va solucionar temps després, perquè ara la llet amb Nesquik, sigui amb la llet calenta, freda, tèbia o natural, es prepara de la mateixa manera.

2009-04-07T08:37:00.000-07:00

"Ser conscientes de quiénes somos es lo más bonito que puede hacer alguien por sí mismo." (M.)

Rodar, rodar i rodar. I no tenir aturall. El destí dels planetes, erràtics pel seu nom, no així per la seva trajectòria, comdemnats a caure eternament cap a una estrella, sense poder assolir-la. D'alguna manera, la gravetat és un estrany recordatori de la matèria i de la seva forma d'existir, un recordatori que li duu a la memòria, tanmateix inconscient, que una vegada tot fou una sola cosa, un nucli indeterminat i absolut de totalitat, una totalitat petita, infinitament petita, una perla de preciosa improbabilitat. I tal vegada la força gravitatòria sigui això, més que una força que la física vol descriure i potser entendre: informació remanent de quan tot era una sola cosa. En el fons l'univers és un hermós desplegament de partícules en nostàlgia crònica, en enyorança eterna de retorn. Aquest és, i no altre, el drama còsmic. I ens cercam i ens trobam, i els meteorits xoquen contra altres mons, i les formes de vida col·lapsen entre sí per a enamorar-se, matar-se, fagocitar-se, devorar-se i sintetitzar-se en noves formes, i la nostra matèria resta fortament aferrada a la Terra, tot i que intentam escapar d'ella amb somnis i coets fills de bombes V-2. I galàxies senceres es destrueixen unes a les altres amb incendiàries besades gravitatòries. I jo soc part d'això, un planeta del meu propi sistema vital, erràtic pel meu nom i per l'òrbita que descric, tal vegada sense centre, tal vegada orbitant al voltant d'una estrella que també és erràtica, fantàsticament erràtica.

I a la vegada sotmés a la implacable mecànica d'aquest univers, acomplint alegrement totes i cadascuna de les seves lleis, sentint-me una part i un tot alhora. Gaudint de volar lliure en la meva pròpia vida, sentint-me afortunat de ser en les coordenades espai-temps que em corresponen, donant gràcies per tenir aquesta estructura que m'ha ajudat a que part d'aquesta matèria que un dia va ser amb tota la resta en un sol lloc i moment, pugui ser conscient d'això, pugui processar la informació que te al seu voltant i pugui elaborar aquesta resposta. Donant gràcies a altres fragments de matèria que un dia es van fer preguntes a sobre de la pròpia matèria i van saber respondre i deixar la informació en el torrent del temps per a que altres formes materials en poguessin fer un quadre més ample i poder vibrar amb l'estat de gràcia que esdevé de sentir d'una manera tan colpidora aquesta germanor amb cada una de les partícules que m'envolten.

Llum i fosca, matèria-antimatèria, alegria i tristesa, pors i determinacions, llibertat contra mecanicisme. Defugir algun dels aspectes en contraposició és topar-se amb ell de nassos i fer-se mal. Com quan n'Alícia passá a través del mirall i volia allunyar-se de la casa del jardí de les flors vives, i quan més volia allunyar-se, més aviat tornava tenir la casa al seu davant.

La sensació és intensa i difícil de descriure...

La bellesa que em fa vessar-me pels ulls

2009-03-17T09:25:00.000-07:00

En Mateu és un amic que m'ha ensenyat qué significa orbitar,m'ha donat una curiosa definició de circumferència, m'ha parlat moltes vegades, de manera més o menys indirecta de l'estranya i sorprenent harmonia del cosmos. No m'ha dit coses que no pogués haver trobat en un bon llibre de text, ho hauria d'admetre. Però el llibre no els hagués dit de la mateixa manera, ni de cap de semblant.
Ni hauria emprat el mateix llenguatge, ni la mateixa font d'emissió.
Perquè en Mateu parla de l'univers, de les estrelles, dels planetes, d'en Galileu, en Kepler, en Copèrnic, de les derivades i integrals, de les lleis de la termodinàmica, o de les coses de vegades més quotidianes, amb la perplexitat i admiració pròpies del que jo crec que ha de ser un veritable esperit científic.
En Mateu parla amb la raó, però a través de la passió.
I de sobte, qualsevol principi adquireix la dimensió poètica, miraculosa, extàtica, gairebé mística que li pertoca, relligant així el coneixement científic amb l'estima profunda per aquest univers i el seus enigmes. De sobte la bellesa de les coses pren una dimensió terrible i arravatadora, que moltes vegades omple l'esperit fins als limits de la seva capacitat i fa que vessi pels ulls.
Amb en Mateu m'és impossible no acabar parlant de la matèria, de la seva estranyesa, menyspreada de vegades per la seva quotidianeïtat, del misteri de l'autoconsciència, que amaga el misteri de l'Altre (per què jo soc jo, ara i en aquest cos? Per qué no l'altre?), de l'inici de tot, de Déu, literari o com una petita corrent d'aire fred en els passadissos dels laberints on fan niu les preguntes que s'assemblen als dracs...
Va ser ell qui em va mostrar aquest video, pensant també en els meus alumnes, els quals van estar fent el curs passat unes meravelloses maquetes a escala del sol i els planetes del sistema solar. Un video que ens col·loca en la dimensió que ens correspon si volem fer el sa exercici d'humiltat de l'escala còsmica. Que ens fa sentir una part petita i bella, bella en la seva infinitament petita complexitat en un univers de dimensions gairebé incomprensiblement enormes.
Gràcies, Mateu, per les teves converses, i per esser tu, i no un altre, dins un univers de probabilitats.
I per ser un dels meus bons amics.
El cap que contempla
(Crec que el video que havia posat aquí ja no funciona. El podeu veure igualment a http://www.youtube.com/watch?v=jyhT2v5DMwU&feature=related)

VAMPIRESA MUJER!

2009-03-13T08:32:00.000-07:00

Imatge de KreepyKids.etsy.com Tots els drets reservats

Casualitat que aquesta setmana en Jonathan Richman hagi actuat a Mallorca, i que hagi aparegut aquesta notícia a Reuters i altres agències?

Sens dubte.

quan he llegit això, he pensat que era inevitable transcriure la notícia i, per descomptat, dedicar-te-la, M.

Va per a tu, idò. I per a qui la vulgui compartir.

D'aquí poc escriuré una sèrie de posts sobre un cert llop que alguns ja coneixeu. Supòs que en el fons no deixa de ser una història curiosa i preciosa que també puc compartir amb vosaltres...

Fins aviat!!!

Desentierran una "vampiresa" en una antigua fosa de Venecia
Ayer, 20.29 (REUTERS)
Los investigadores italianos creen que han encontrado los restos de una "vampiresa" en Venecia, enterrada con un ladrillo metido entre sus mandíbulas para evitar que se alimentara de las víctimas de una plaga que hubo en la ciudad en el siglo XVI.
Matteo Borrini, un antropólogo de la Universidad de Florencia, dijo que el descubrimiento en la pequeña isla de Lazzaretto Nuovo en la laguna de Venecia apoyaba la creencia medieval de que los vampiros eran responsables de la extensión de las plagas como la peste negra.
"Esta es la primera vez que la arqueología ha triunfado en la reconstrucción del ritual de exorcismo de un vampiro", explicó Borrini a Reuters por teléfono. "Esto ayuda (...) a explicar cómo nació el mito del vampiro", añadió.
El esqueleto fue exhumado de una fosa común de la plaga de 1576 en Venecia, en la que murió Tiziano, en Lazzaretto Nuovo, que está alrededor de tres kilómetros al noreste de Venecia y que se utilizó como sanatorio para los afectados por la plaga.
La sucesión de plagas que afectaron a Europa entre los años 1300 y 1700 incrementó la creencia en los vampiros, sobre todo porque no se entendía el proceso de descomposición de los cuerpos, explicó Borrini.
Los enterradores que reabrían las fosas comunes se encontraban a veces cuerpos hinchados con gas, con el pelo creciéndoles todavía y la sangre saliendo por la boca, lo que llevó a pensar que todavía estaban vivos.
Los paños utilizados para cubrir las caras de los muertos normalmente estaban podridos por las bacterias de la boca, dejando ver los dientes del cadáver, por lo que los vampiros se ganaron el nombre de "come-paños".
Según textos medievales médicos y religiosos, se creía que los muertos vivientes extendían la pestilencia para chupar la vida que quedaba en los cuerpos hasta que conseguían la fuerza para volver a las calles.
"Para matar a un vampiro tenías que quitar el paño de su boca, que era su sustento como la leche lo es para un niño, y poner algo que no se pudiera comer ahí", dijo Borrini.
"Es posible que otros cadáveres hayan sido encontrados con ladrillos en la boca pero esta es la primera vez que se ha reconocido el ritual", agregó.
Mientras las leyendas sobre los bebedores de sangre se remontan a miles de años atrás, la figura moderna de vampiro se resumió en la novela de 1897 "Drácula", del autor irlandés Bram Stoker, basada en cuentos populares de Europa Oriental del siglo XVIII.

Ja sé que la música no acompanya del tot, i que la notícia no és exactament DIVERTIDA. Però què voleu. També això era inevitable. Disculpau en tot cas el meu humor negre. I vagin per endavant tots els meus respectes per la pobra dama que s'ha passat devers 400 anys amb un totxo a la boca. En fi, supòs que no va ser l'única persona a la que li passà això, imagin.

Idò. Igual a na Berenice li va passar alguna cosa semblant. Ui, no, que jo guardo la capseta...

El cap trabucat I

Heu fet els trenta?

2009-02-20T07:45:00.001-08:00

Imatge: Blue hand, by Loungerie (a Flick'r)

Avui us salut amb paraules manllevades. Una cançó que encara sona amb tota la seva força, quaranta anys després. Esper que us agradi i que us pugui transmetre alguna cosa.

Una abraçada.

LATHER

(Grace Slick, Jefferson Airplane, Crown of creation)

Lather was thirty years old today,

They took away all of his toys.

His mother sent newspaper clippings to him,

About his old friends who had stopped being boys.

There was Howard C. Green, just turned thirty-three,

His leather chair waits at the bank.

And Sergeant Dow Jones, twenty-seven years old,

Commanding his very own tank.

But Lather still finds it a nice thing to do,

To lie about nude in the sand,

Drawing pictures of mountains that look like bumps

And thrashing the air with his hands.

But wait, oh Lather's productive you know,

He produces the finest of sound,

Putting drumsticks on either side of his nose,

Snorting the best licks in town,

But that's all over...

Lather was thirty years old today

And lather came foam from his tongue.

He looked at me, eyes wide, and plainly say,

"Is it true that I'm no longer young?"

And the children call him famous,

What the old men call insane.

And sometimes, he's so nameless,

That he hardly knows what game to play,

Which words to say.

And I should have told him, 'No, you're not old.'

And I should have let him go on...smiling...babywide.

QUAN NO HI SIGUEM

2009-02-10T07:54:00.000-08:00

Imatge: Reaching for the Stars by Fort Photo. Tots els drets reservats

Quan no hi siguem

Dissolts pels vents i les tempestes d'una física implacable

No hi haurà temps per a nosaltres
No hi haurà espai
Ni dimensions que ens separin, ens atraquin o ens allunyin
En l'a prop o en l'enfora
En l'abans o el després
Desintegrats més enllà
Del principi de conservació de l'energia
Ja no seré amb vosaltres
Ja no sereu amb jo
Perquè no haurà ni jo ni vosaltres

Però, tal vegada, i això és més probable que l' Estígia
Alguns àtoms que han transitat pels nostres cossos
Nobles i excel·lents fills d'una estrella

Immolada

Sacrificada en holocaust

Nuclear

Formaran una part nova

Conscient i viva

Que tendrà Nom i una Història que contar

Abans de dispersar-se de bell nou en la matèria

Recercats i retrobats

Bategant amb ansioses pulsacions
En l'inevitable pas de les edats
Fins que els vectors es girin
Sobre ells
Esdevinguts devoradors de diferències

Beveu, amics, perquè tornarem a estar junts
Com mai ho estarem en vida nostra
Estimem-nos ara sota aquestes màscares efímeres
Compartint les estranyes químiques dels profunds afectes
Fent dansar i ressonar amb aquesta cancó la darrera de les nostres molècules
I que l'eco del ressó romangui més enllà dels nostres dies

Perquè potser les Lleis ens reuneixin en formes úniques i noves
Precioses i sagrades comunions dels fragments d'un sol ardent
Que recorden de vegades
De maneres familiars o estranyes
Que l'enyoren

El cap que canta

(M, Va ser una alegria llegir-te. Serà genial poder fer una bona conversa quan volgueu, potser amb una bona tassa de tè. Les converses amb bons amics formen part del meu patrimoni més preciat. Si és ver que teniu moltes coses per contar, no esperem massa! Una besada)

ANAR I TORNAR

2009-02-09T10:02:00.000-08:00

Imatge: beam of light by Jamie Amodeo (NO INTERNET@HOME) / © All rights reserved

Hi ha viatges que hom no sap quan han començat, però sí quan comencen a acabar-se. Es sap per la sobtada sensació, sobtada i estranya, d'estar tornant a algun indret, en el sentit més amplament metafísic del terme.

Avui m'ha envaït aquesta sensació, just fa uns moments. Quan ha començat el viatge? Fa uns anys, dies, hores, minuts? Sense encara haver arribat a port, ja veig els llums i les primeres cases dels molls. És un sentiment realment curiós, aquest retorn dins la fosca, provenint de ninguna (?) banda, de ningun moment.

Però el meu veler sol anar amb el vent, és la seva natura, així que mai es sap si encara falta molt o si encara em veuré arrossegat cap a altres terres.

Des d'aquí la costa és preciosa. Pel que es veu i pel que s'endevina; allà, en aquelles terres que són la meva llar habitau tots vosaltres, tots i totes els que em concediu aquest gran regal dels déus que és l'amistat.

Us escric això des de la nau, ho llenç a l'aigua dins d'una ampolla.

També us envio els meus pensaments.

I el meu afecte.

El cap místic

Mélas Kholé

2008-12-23T09:49:00.000-08:00

El cotxe vola per damunt l'asfalt, en un vol suau a càmera lenta. Probablement a 15 centímetres del terra, si m'ho demanassis amb un sentit poètic. No not el contacte amb l'asfalt. De fet, no not veritablement res en particular, a banda d'aquest blau que ho envolta tot i que fa que tot sigui un somni amb vel de pel·lícula.
Els llums dels cotxes, la gent, els edificis, els arbres, tot passa com en una imatge pretèrita i envellida davant els meus ulls entelats i aliens, desterrats de la innocent transparència i simplicitat de les coses quotidianes. El present hi és, però jo no.

Segurament els fantasmes veurien el món de forma semblant.

I segurament així els veuríem nosaltres a ells. Imatges en sèpia d'un record de fotografia animada.

Jo mateix, si tengués un Mirall de la Veritat a les meves mans.

El blau no només és al crepuscle net, clar i fred d'aquest horabaixa, feridorament preciós. La blavor em penetra a la pell fins als ossos, com només ho fa la blavor de l'ocàs. M'envaeix cada recó del cos a la recerca d'algun aguait d'ànima. Ho fa, com sempre amb una suau i blava violència que acaba per colmar-me i que em fa tancar els ulls i omplir-me els pulmons amb una mena d'èxtasi de colpidora i sobtada tristor.

Una altra vegada.

Melancolia.

La vida m'escapa altre cop per ferides sense sang. Les antigues cicatrius es tornen a obrir. Ho faig amb una certa consciència i m'hi abandon. No són ferides mortals, és clar, i per ventura convé obrir-les i que ragin una mica. Una sangria voluntària per a allunyar humors tòxiques. A la fi acaba per sortir-ne un líquid salat del meu cos, calent com la vida fugitiva, ràpid com hores alegres, per la meva cara. Els ulls me cremen i assaboreixo la maleïda bellesa d'aquest moment. Maleïda perquè és una bellesa que sol acabar en una lenta i dolorosa destrucció, un parany paralitzant fet amb llargs i subtils fils d'aranya, on morir consumit de fam, d'ànsia i de nostàlgia.

El blau em desintegra amb radiacions d' enyorança i estranyesa. La realitat desfila al meu davant, amb una pàtina borrosa.

Estic sol.

Sol.

A fora.

A fora de tota la resta.

Atur el cotxe , baix, i contemplo la ciutat que he deixat enrere. Ja s'han encès els llums, vermells i blancs. Puntets de llum que es mouen amb la lentitud de la relativitat per artèries copiades als organismes vivents.

L'aire fred em pentina els cabells, que m'han crescut a cop i força d'abandó. Em recull bé a dins de l'abric de mon pare, que era aquí abans que jo. Mon pare té fils de plata sobre el seu cap. Jo també. Mon pare, que no és aquí en la meva solitud, aconsegueix esser-hi. Només falta el seu calor i la seva rialla. Només.

Record de vegades quan era un hostatge de la tardor, una fulla caiguda i seca que entapissava d'ocre el parc. Per què ho record? No ho sé. Em demano què en trec de tot això, de recordar-me a mi mateix que, a pesar de transitar ja fa temps els prats assolellats i alegres d'aquesta vida singular i sorprenent, boja i meravellosa, encara no he deixat d'estimar-te i de cercar-te en la penombra de totes les coses que tenen penombra. Perquè és la teva bellesa la que em trasbalsa com ninguna altra, perquè ets tu la meva musa, feta de les coses que tenen ombra i tenebra. Perquè em vas escollir a mi per a estimar-me, tot i que jo no ho voldria...

Ignor el que ha passat, però ja soc al davant de la teva habitació. De la meva habitació, en realitat. Jo la vaig fer, recordes? Per a guardar-hi tots els meus papers en blanc. Tots aquells que encara no han estat escrits. Però fa tantes de les meves edats que hi vius tu en aquesta dependència... T'hi has fet la teva torre, l'has reclamada com al teu territori. Tot perquè saps que, tard o d'hora tornaré aquí, inevitablement, a cercar papers en blanc. Els papers que ara estan sota la teva autoimposada custòdia.
Moltes vegades he ficat la clau i he entrat sigilosament per a rapinyar tot i que fos algun retall. En molt poques ocasions no he notat la teva mirada que em demana en silenci des de les ombres de l'estància, sempre il·luminada pels darerrs raigs d'un dia de novembre.

Mélas Kholé. Perdona la meva llatinització alfabètica. M'agrada més fonèticament que Bilis Negra. Aquest és el teu nom, de veritable musa. Perquè al cap i a la fi inspires bellesa.

Una bellesa insoportable.

Insoportablement blava.

Tristor d'una cançó trista, defalliment de la fulla de tardor, vida en crepuscle etern, flors seques penjades de la paret, encalçar la llum amb la punta dels dits i no assolir-la.

Et vendré a veure de tant en tant. Deixaré que em toquis els cabells. M'anegaré en els teus ulls per una estona. T'estimaré i et regalaré la meva vida alguns dies de tardor o d'hivern.

Però no demanis més.

El Cap Melancòlic.

P.S: Gràcies, M! Una besada.

(La imatge es troba a Flick'r i té els drets reservats. Si estic fent alguna il·legalitat, per favor, avisau)

ELS CAPS DE L'HIDRA

2008-12-12T06:04:00.000-08:00

De quantes maneres pot mirar-se el món? Quants filtres podem posar a la bellesa prometedora d’una albada o a la hermosa decadència d’un crepuscle? Quants de missatges es poden sentir d’un arbre nuu? Quants de codis a desxifrar?

Per què contentar-se en ser un quan es pot ser més d’un?

L’aventura de parlar amb tots els caps de l’hidra no és una aventura exempta de perills, materials o espirituals. Però al cap i a la fi és una aventura; què és pot esperar sino alguna mena de risc...

A vosaltres, herois perduts en un temps sense herois, a vosaltres que cercau, a vosaltres que lluitau per despertar del llarg somni, que portau les ferides del combat etern entre el Destí i la Llibertat, entre l’Ordre i l’Entropia, entre la Raó i l’Emoció, a vosaltres, avatars de la Tragèdia i del Resorgiment, benvinguts a Lerna. Descansau, apurau els calzes i parlau de meravelles i d’horrors, d’excel·lències i misèries, de generació i corrupció, del vostre trànsit caduc per aquest món familiar i alhora estrany…

…I compartiu les històries amb l’habitant de Lerna.