Això és un altre possible fragment de la història que podria escriure, de donar-se tot un seguit de circumstàncies, entre d'elles la principal la meva capacitat de dur a terme una cosa semblant. Evidentment no enllaça directament amb el fragment anterior, però en té a veure. Connexions còsmiques i tota aquesta mandanga. El prota és el mateix que en l'anterior, això sí.
Aquest fragment en concret el dedic a n' M.A, per motius evidents, i a en Mateu, sense el qual hauria sigut molt difícil escriure el final d'aquest fragment, i si se dona el cas, gran part de la història.
La primera vegada que em va succeïr això estava en un restaurant xinès que es deia Alegria. M’agradava aquest nom, perquè era una mica diferent del que et trobes normalment; gairebé sempre són noms xinesos de xinesos o de llocs xinesos que li donen aquest punt exòtic, o fan referència a la Gran Murada xinesa, a dracs xinesos, o a una estranya mescla de conceptes, xinesos o no, com ara aquell on vaig anar un pic, que s’anomenava “Palacio del Universo”.
M’agraden els restaurants xinesos, tot i que sempre acab demanant el mateix: l’inevitable menú econòmic on figura el rollito de primavera, l’arròs tres (o quatre o cinc) delícies, el chop-suey o el porc agredolç, que és el que acab demanant sempre. És curiós, perquè cada vegada que vaig a un xinès em faig el ferm propòsit de variar en la meva elecció. Fins i tot em promet demanar plats de la carta en comptes del menú, però inevitablement acab demanant el rollito, l’arròs o fideus i el chop-suey de vedella o el porc agredolç. Com a molt, canvio la vedella del chop-suey o el porc per pollastre. Per variar una mica, vaja. La resta de plats de la carta són matèria fosca per a mi, almenys en un sentit kantià de "matèria del coneixement".
Ara que ho penso, el noumen del rollito també ho es.
El que sí canvio de vegades són les postres, tot i que això suposi una despesa extraordinària. Sempre que vaig a un restaurant xinès al que no he anat abans deman si a la carta de postres tenen bolles de gelat fregit. Són unes autèntiques armes nuclears que em sedueixen no només pel seu sabor, aspecte o textura, sino perquè el nom és una burla al principi de terç exclòs. I la sensació a dins la boca també. I aquestes coses em fan pensar que la Dimensió Desconeguda és possible i real.
Si no en tenen, aleshores ja em deman el gelat de vainilla i xocolata, en les dimensions i principis lògics més habituals.
Feia deu minuts que m’havia assegut a una de les taules de l’Alegria amb en Miquel Àngel. Havíem demanat menú per a dos, cosa que incrementava les variacions amb la possibilitat de compartir plats. Estava a punt de dir-li que me semblava que havia arribat a la culminació del meu sentit vital com a entitat dotada de consciència i encetar així una bona discusió, perquè amollar una sentència com aquella davant en Miquel Àngel era com donar foc a un bonzo, quan vaig notar de sobte que tot el que m’envoltava, els plats, taules, en Miquel Àngel, jo mateix, la cambrera, les parets decorades amb motius florals, la peixera, la feliç família que s’estava arriant gola avall una família feliç, tot, absolutament tot perdia la seva individualitat estructural i es comprimia en un sol punt homogeni i indolor de matèria-energia.
Era com estar mirant una pel•lícula on els fotogrames anaven en sentit invers a l’habitual, com aquella imatge d’una implosió d’una bomba atòmica, resultat de fer càmera enrera, o la del tassó trencat que es torna a ensamblar i que s’omple d’aigua que està tota escampada pel terra en una giravolta impossible.
Com si tot el que veia fos un llençol que es replegàs sobre sí mateix des de les quatre puntes...
....................................................................................................................
-Bé, qué es un vector?
-Una fletxa.
-D’acord, una fletxa es alguna cosa que va en un sentit determinat des d’un altre inicial, si ho volguéssim descriure així.
-Ahà, un vector és un sentit, en el sentit més abstracte del terme.
-Saps que ho ets, de graciós. Suposem que l’univers s’ha format d’una explosió inicial i que s’expandeix. Si a cada partícula de les que formen aquest univers li podem aplicar una velocitat, un sentit, un desplaçament per l’espai... des de que ens escampam formam vectors, velocitat, espai, temps, tots som vectors, mensurables i determinables des d’un punt d’origen, almenys hipotètic.
-On vols arribar?
-Arribar, ha, ha, ha, què bo... Imagina’t per un moment que les teories que sostenen que les forces en joc després del big bang provocaran un límit a l’expansió de l’univers són certes
-Vols dir que ens aturarem d’expandir i que després tornarem cap el punt d’origen?
-Exacte. Això mateix.
-Sí, val, el big crunch, que sempre me fa pensar en un Crunch de Nestlé de tamany aberrant.
-Com serà aquesta tornada? Com la descriuries?
-Idò... que les galàxies se frenaran, s’aturaran momentàniament, i que desprès, per mor de la gravetat s’aniran unint unes amb les altres fins arribar a ser engolides en un sol punt, on podria donar-se una inestabilitat tal que tornàs a provocar una gran explosió.
-Ja... I què passaria amb els vectors a partir del moment de velocitat 0 en el límit de l’expansió?
-Com, què passaria...?
-Pensa-ho... Serien en sentit invers! Tot tornaria en sentit invers: la desacceleració es convertiria en una nova acceleració justament inversa, que arribaria a la seva màxima manifestació quan tot tornàs al punt inicial. L’espai es contrauria, l’enfora es convertiria en a prop... els vectors quedarien invertits, les fletxes es girarien... en la mateixa direcció però just en el sentit contari!
-Clar, tot tornaria cap a l’hipotètic centre...
-Què passaria amb el vector temps?
-Em... no sé... Hòstia, no fotis... estàs dient...
-Pensa-ho, si l’enfora torna aprop, si l’acceleració negativa torna positiva...
-Hòstia, hòstia... el temps... el temps... el futur...
-Tornarà passat! El temps anirà cap enrere! Tornarem a viure però a l’inrevés, tornarem de vells a joves, els gerros romputs es tornaran a muntar, les guerres començaran amb un tractat de pau i acabaran amb un estat insostenible de tensió!
