Mélas Kholé

El cotxe vola per damunt l'asfalt, en un vol suau a càmera lenta. Probablement a 15 centímetres del terra, si m'ho demanassis amb un sentit poètic. No not el contacte amb l'asfalt. De fet, no not veritablement res en particular, a banda d'aquest blau que ho envolta tot i que fa que tot sigui un somni amb vel de pel·lícula.
Els llums dels cotxes, la gent, els edificis, els arbres, tot passa com en una imatge pretèrita i envellida davant els meus ulls entelats i aliens, desterrats de la innocent transparència i simplicitat de les coses quotidianes. El present hi és, però jo no.

Segurament els fantasmes veurien el món de forma semblant.

I segurament així els veuríem nosaltres a ells. Imatges en sèpia d'un record de fotografia animada.

Jo mateix, si tengués un Mirall de la Veritat a les meves mans.

El blau no només és al crepuscle net, clar i fred d'aquest horabaixa, feridorament preciós. La blavor em penetra a la pell fins als ossos, com només ho fa la blavor de l'ocàs. M'envaeix cada recó del cos a la recerca d'algun aguait d'ànima. Ho fa, com sempre amb una suau i blava violència que acaba per colmar-me i que em fa tancar els ulls i omplir-me els pulmons amb una mena d'èxtasi de colpidora i sobtada tristor.

Una altra vegada.

Melancolia.

La vida m'escapa altre cop per ferides sense sang. Les antigues cicatrius es tornen a obrir. Ho faig amb una certa consciència i m'hi abandon. No són ferides mortals, és clar, i per ventura convé obrir-les i que ragin una mica. Una sangria voluntària per a allunyar humors tòxiques. A la fi acaba per sortir-ne un líquid salat del meu cos, calent com la vida fugitiva, ràpid com hores alegres, per la meva cara. Els ulls me cremen i assaboreixo la maleïda bellesa d'aquest moment. Maleïda perquè és una bellesa que sol acabar en una lenta i dolorosa destrucció, un parany paralitzant fet amb llargs i subtils fils d'aranya, on morir consumit de fam, d'ànsia i de nostàlgia.

El blau em desintegra amb radiacions d' enyorança i estranyesa. La realitat desfila al meu davant, amb una pàtina borrosa.

Estic sol.

Sol.

A fora.

A fora de tota la resta.

Atur el cotxe , baix, i contemplo la ciutat que he deixat enrere. Ja s'han encès els llums, vermells i blancs. Puntets de llum que es mouen amb la lentitud de la relativitat per artèries copiades als organismes vivents.

L'aire fred em pentina els cabells, que m'han crescut a cop i força d'abandó. Em recull bé a dins de l'abric de mon pare, que era aquí abans que jo. Mon pare té fils de plata sobre el seu cap. Jo també. Mon pare, que no és aquí en la meva solitud, aconsegueix esser-hi. Només falta el seu calor i la seva rialla. Només.

Record de vegades quan era un hostatge de la tardor, una fulla caiguda i seca que entapissava d'ocre el parc. Per què ho record? No ho sé. Em demano què en trec de tot això, de recordar-me a mi mateix que, a pesar de transitar ja fa temps els prats assolellats i alegres d'aquesta vida singular i sorprenent, boja i meravellosa, encara no he deixat d'estimar-te i de cercar-te en la penombra de totes les coses que tenen penombra. Perquè és la teva bellesa la que em trasbalsa com ninguna altra, perquè ets tu la meva musa, feta de les coses que tenen ombra i tenebra. Perquè em vas escollir a mi per a estimar-me, tot i que jo no ho voldria...

Ignor el que ha passat, però ja soc al davant de la teva habitació. De la meva habitació, en realitat. Jo la vaig fer, recordes? Per a guardar-hi tots els meus papers en blanc. Tots aquells que encara no han estat escrits. Però fa tantes de les meves edats que hi vius tu en aquesta dependència... T'hi has fet la teva torre, l'has reclamada com al teu territori. Tot perquè saps que, tard o d'hora tornaré aquí, inevitablement, a cercar papers en blanc. Els papers que ara estan sota la teva autoimposada custòdia.
Moltes vegades he ficat la clau i he entrat sigilosament per a rapinyar tot i que fos algun retall. En molt poques ocasions no he notat la teva mirada que em demana en silenci des de les ombres de l'estància, sempre il·luminada pels darerrs raigs d'un dia de novembre.

Mélas Kholé. Perdona la meva llatinització alfabètica. M'agrada més fonèticament que Bilis Negra. Aquest és el teu nom, de veritable musa. Perquè al cap i a la fi inspires bellesa.

Una bellesa insoportable.

Insoportablement blava.

Tristor d'una cançó trista, defalliment de la fulla de tardor, vida en crepuscle etern, flors seques penjades de la paret, encalçar la llum amb la punta dels dits i no assolir-la.

Et vendré a veure de tant en tant. Deixaré que em toquis els cabells. M'anegaré en els teus ulls per una estona. T'estimaré i et regalaré la meva vida alguns dies de tardor o d'hivern.

Però no demanis més.


El Cap Melancòlic.

P.S: Gràcies, M! Una besada.


(La imatge es troba a Flick'r i té els drets reservats. Si estic fent alguna il·legalitat, per favor, avisau)