dimarts, 17 de març del 2009

La bellesa que em fa vessar-me pels ulls


En Mateu és un amic que m'ha ensenyat qué significa orbitar,m'ha donat una curiosa definició de circumferència, m'ha parlat moltes vegades, de manera més o menys indirecta de l'estranya i sorprenent harmonia del cosmos. No m'ha dit coses que no pogués haver trobat en un bon llibre de text, ho hauria d'admetre. Però el llibre no els hagués dit de la mateixa manera, ni de cap de semblant.
Ni hauria emprat el mateix llenguatge, ni la mateixa font d'emissió.
Perquè en Mateu parla de l'univers, de les estrelles, dels planetes, d'en Galileu, en Kepler, en Copèrnic, de les derivades i integrals, de les lleis de la termodinàmica, o de les coses de vegades més quotidianes, amb la perplexitat i admiració pròpies del que jo crec que ha de ser un veritable esperit científic.
En Mateu parla amb la raó, però a través de la passió.
I de sobte, qualsevol principi adquireix la dimensió poètica, miraculosa, extàtica, gairebé mística que li pertoca, relligant així el coneixement científic amb l'estima profunda per aquest univers i el seus enigmes. De sobte la bellesa de les coses pren una dimensió terrible i arravatadora, que moltes vegades omple l'esperit fins als limits de la seva capacitat i fa que vessi pels ulls.
Amb en Mateu m'és impossible no acabar parlant de la matèria, de la seva estranyesa, menyspreada de vegades per la seva quotidianeïtat, del misteri de l'autoconsciència, que amaga el misteri de l'Altre (per què jo soc jo, ara i en aquest cos? Per qué no l'altre?), de l'inici de tot, de Déu, literari o com una petita corrent d'aire fred en els passadissos dels laberints on fan niu les preguntes que s'assemblen als dracs...
Va ser ell qui em va mostrar aquest video, pensant també en els meus alumnes, els quals van estar fent el curs passat unes meravelloses maquetes a escala del sol i els planetes del sistema solar. Un video que ens col·loca en la dimensió que ens correspon si volem fer el sa exercici d'humiltat de l'escala còsmica. Que ens fa sentir una part petita i bella, bella en la seva infinitament petita complexitat en un univers de dimensions gairebé incomprensiblement enormes.
Gràcies, Mateu, per les teves converses, i per esser tu, i no un altre, dins un univers de probabilitats.
I per ser un dels meus bons amics.
El cap que contempla
(Crec que el video que havia posat aquí ja no funciona. El podeu veure igualment a http://www.youtube.com/watch?v=jyhT2v5DMwU&feature=related)

divendres, 13 de març del 2009

VAMPIRESA MUJER!

Imatge de KreepyKids.etsy.com Tots els drets reservats





Casualitat que aquesta setmana en Jonathan Richman hagi actuat a Mallorca, i que hagi aparegut aquesta notícia a Reuters i altres agències?

Sens dubte.

quan he llegit això, he pensat que era inevitable transcriure la notícia i, per descomptat, dedicar-te-la, M.

Va per a tu, idò. I per a qui la vulgui compartir.

D'aquí poc escriuré una sèrie de posts sobre un cert llop que alguns ja coneixeu. Supòs que en el fons no deixa de ser una història curiosa i preciosa que també puc compartir amb vosaltres...

Fins aviat!!!


Desentierran una "vampiresa" en una antigua fosa de Venecia
Ayer, 20.29 (REUTERS)
Los investigadores italianos creen que han encontrado los restos de una "vampiresa" en Venecia, enterrada con un ladrillo metido entre sus mandíbulas para evitar que se alimentara de las víctimas de una plaga que hubo en la ciudad en el siglo XVI.
Matteo Borrini, un antropólogo de la Universidad de Florencia, dijo que el descubrimiento en la pequeña isla de Lazzaretto Nuovo en la laguna de Venecia apoyaba la creencia medieval de que los vampiros eran responsables de la extensión de las plagas como la peste negra.
"Esta es la primera vez que la arqueología ha triunfado en la reconstrucción del ritual de exorcismo de un vampiro", explicó Borrini a Reuters por teléfono. "Esto ayuda (...) a explicar cómo nació el mito del vampiro", añadió.
El esqueleto fue exhumado de una fosa común de la plaga de 1576 en Venecia, en la que murió Tiziano, en Lazzaretto Nuovo, que está alrededor de tres kilómetros al noreste de Venecia y que se utilizó como sanatorio para los afectados por la plaga.
La sucesión de plagas que afectaron a Europa entre los años 1300 y 1700 incrementó la creencia en los vampiros, sobre todo porque no se entendía el proceso de descomposición de los cuerpos, explicó Borrini.
Los enterradores que reabrían las fosas comunes se encontraban a veces cuerpos hinchados con gas, con el pelo creciéndoles todavía y la sangre saliendo por la boca, lo que llevó a pensar que todavía estaban vivos.
Los paños utilizados para cubrir las caras de los muertos normalmente estaban podridos por las bacterias de la boca, dejando ver los dientes del cadáver, por lo que los vampiros se ganaron el nombre de "come-paños".
Según textos medievales médicos y religiosos, se creía que los muertos vivientes extendían la pestilencia para chupar la vida que quedaba en los cuerpos hasta que conseguían la fuerza para volver a las calles.
"Para matar a un vampiro tenías que quitar el paño de su boca, que era su sustento como la leche lo es para un niño, y poner algo que no se pudiera comer ahí", dijo Borrini.
"Es posible que otros cadáveres hayan sido encontrados con ladrillos en la boca pero esta es la primera vez que se ha reconocido el ritual", agregó.
Mientras las leyendas sobre los bebedores de sangre se remontan a miles de años atrás, la figura moderna de vampiro se resumió en la novela de 1897 "Drácula", del autor irlandés Bram Stoker, basada en cuentos populares de Europa Oriental del siglo XVIII.

Ja sé que la música no acompanya del tot, i que la notícia no és exactament DIVERTIDA. Però què voleu. També això era inevitable. Disculpau en tot cas el meu humor negre. I vagin per endavant tots els meus respectes per la pobra dama que s'ha passat devers 400 anys amb un totxo a la boca. En fi, supòs que no va ser l'única persona a la que li passà això, imagin.

Idò. Igual a na Berenice li va passar alguna cosa semblant. Ui, no, que jo guardo la capseta...

El cap trabucat I