dimarts, 17 de març del 2009
La bellesa que em fa vessar-me pels ulls
En Mateu és un amic que m'ha ensenyat qué significa orbitar,m'ha donat una curiosa definició de circumferència, m'ha parlat moltes vegades, de manera més o menys indirecta de l'estranya i sorprenent harmonia del cosmos. No m'ha dit coses que no pogués haver trobat en un bon llibre de text, ho hauria d'admetre. Però el llibre no els hagués dit de la mateixa manera, ni de cap de semblant.
Ni hauria emprat el mateix llenguatge, ni la mateixa font d'emissió.
Perquè en Mateu parla de l'univers, de les estrelles, dels planetes, d'en Galileu, en Kepler, en Copèrnic, de les derivades i integrals, de les lleis de la termodinàmica, o de les coses de vegades més quotidianes, amb la perplexitat i admiració pròpies del que jo crec que ha de ser un veritable esperit científic.
En Mateu parla amb la raó, però a través de la passió.
I de sobte, qualsevol principi adquireix la dimensió poètica, miraculosa, extàtica, gairebé mística que li pertoca, relligant així el coneixement científic amb l'estima profunda per aquest univers i el seus enigmes. De sobte la bellesa de les coses pren una dimensió terrible i arravatadora, que moltes vegades omple l'esperit fins als limits de la seva capacitat i fa que vessi pels ulls.
Amb en Mateu m'és impossible no acabar parlant de la matèria, de la seva estranyesa, menyspreada de vegades per la seva quotidianeïtat, del misteri de l'autoconsciència, que amaga el misteri de l'Altre (per què jo soc jo, ara i en aquest cos? Per qué no l'altre?), de l'inici de tot, de Déu, literari o com una petita corrent d'aire fred en els passadissos dels laberints on fan niu les preguntes que s'assemblen als dracs...
Va ser ell qui em va mostrar aquest video, pensant també en els meus alumnes, els quals van estar fent el curs passat unes meravelloses maquetes a escala del sol i els planetes del sistema solar. Un video que ens col·loca en la dimensió que ens correspon si volem fer el sa exercici d'humiltat de l'escala còsmica. Que ens fa sentir una part petita i bella, bella en la seva infinitament petita complexitat en un univers de dimensions gairebé incomprensiblement enormes.
Gràcies, Mateu, per les teves converses, i per esser tu, i no un altre, dins un univers de probabilitats.
I per ser un dels meus bons amics.
El cap que contempla
(Crec que el video que havia posat aquí ja no funciona. El podeu veure igualment a http://www.youtube.com/watch?v=jyhT2v5DMwU&feature=related)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
La veritat que és fascinador, pensar en la inmensitat de l'univers, és colpidor i en fa sentir tan minúscula... Però que agradable en una nit d'estiu, mirar el cel tot estrellat.
Oh, i és clar que sí. Però una cosa no està en discusió amb l'altra. Mirar el cel és una de les millors maneres de sentir-te una part del tot, d'un tot potser inabarcable, però del qual tu n'ets un component. Sense grans d'arena no hi ha platja. El que passa és que també és molt bo i molt sa ser una mica humils iacceptar el nostre paper en les diferents escales còsmiques. Ens ajuda a pensar que de vegades donam massa importància a coses que en realitat potser no la tenen.
Crec que mirar postes de sol o cels estrellats hauria de ser un ritual bastant freqüent. Ens agermanaria amb el Món i ens posaria al lloc en el que en el fons estam. Per cert, encara he d'afegir unes paraules al post. És que no he tengut temps. Però ja veig que has fet via en llegir el blog. Què bé!
Publica un comentari a l'entrada