dimecres, 29 d’abril del 2009


PRIMERA NOTÍCIA DEL CATACLISME. NOCILLA, NARANJITO, NESQUIK
Ei, com va? Sé que he de contar-vos la història del llop, però ara estic fent proves escriptòries de laboratori. I mira tu, s'han començat a perfilar una sèrie d'episodis que tenen un rerefons comú que ben aviat endevinareu si llegiu aquest post. En principi no eren més que exercicis per a llevar-me una mica el rovell d'escriure, però... Qui sap, igual això acaba agafant forma i es converteix en... una història? Bono, segurament es convertiran en els desvariejos típics d'una ment molt molt malalta. Tot i això, m'ha fet ganes deixar-ho aquí, a veure si li agrada a algú.
Hi ha un referent literari descarat. Un Gallifante per a qui el trobi!
Idò això. (EL CAP TRABUCAT)



M31 s’estava atracant amb una velocitat que no havia sigut prevista per cap dels científics que es multiplicaven com bacteris a dins una gota d’aigua en els diferents observatoris astronòmics que campaven dispersos arreu de la Terra. Des que la Unió Europea, la Unió Asiàtica i les altres Unions, a més dels que quedaven dels Estats Units (després de la Secessió no-violenta de Califòrnia i alguns que s’hi van afegir "de bon rotllo,tios") subvencionaven com mai ho havien fet des d’Alexandria l’activitat contemplativa del món supralunar, havien sortit científics com a xampinyons, que deixaven les seves activitats més mundanes com haquear entitats bancàries, donar suport a sistemes operatius de lliure distribució o jugar a rol i s’embarcaven en una singular diàspora de bates blanques i bates blanques no tan blanques a Cerro Paranal, Arecibo, Mauna Kea (on servien San Franciscos sense alcohol, amb sucre en els rebords del tassó i un petit parasol de paper cada vegada que algú pronunciava la paraula “insospitada”), Jodrell Bank, Yebes i d’altres observatoris.

Jo era a Costitx quan vaig rebre la notícia, fent-me dues llesques de pa Bimbo amb Nocilla i a punt d’obrir una Fanta Naranja.

La Nocilla era una cosa que de petit em fascinava. Era, tot i que jo no ho sabia dir així encara, tota una al•legoria dels profunds misteris de l’alquímia en un món on sigués vigent el paradigma empedocleic dels quatre elements, a saber: “leche, cacao, avellanas y azúcar”, que era la letania musical que sorgia de la tele en els espais publicitaris de la VHF o la UHF. En realitat en el meu cas de la VHF, ja que la meva infància televisiva fou en blanc i negre amb la segona cadena espenyada. La primera cosa en color que record haver vist en una tele a ca meva fou en Naranjito.

Tothom es recorda d’en Naranjito, però ningú d’en Citronio. Ho sé perquè és una pregunta que he encertat més d’una vegada només jo en els trivials que feim aquí a l’observatori. Joder, en Citronio era el millor amic d’en Naranjito, quina injustícia. Aquesta pregunta ha donat la victòria almenys una vegada al meu equip, els Ninjas.

Idò jo estava convinçut, com a bon alquimista, que trobar la Nocilla filosofal només era qüestió de saber mesclar els ingredients de forma adequada. Me pareixia una collonada haver de comprar la Nocilla quan hom se la podia fer a casa. Ma mare comprava avellanes com una boja sense saber que part d’aquelles desgraciades acabaven a dins un tassó de la Minipimer. Ho feia sense que es notàs massa: anava arreplegant avellanes i les amagava a dins una bossa de plàstic per a l’entrepà de l’escola que tenia al calaix del comodí. Si ma mare m’hagués aplegat fent experiments, tot i que fossin tan nobles com el de demostrar al món la seva estultícia a l’hora de preparar una cosa tan simple com la Nocilla, segurament hauria impedit que continuàs amb les meves investigacions.

Amb la llet, el cacau i el sucre ho tenia més fàcil. Semblava que hi havia un decret “sense límit”, almenys pel que tocava a la llet. I com la llet es prenia amb cacau... Sucre sempre n’hi havia més d’un quilo a casa. No sabia ben bé per què, però crec que era per si de cas a ma mare li pegava la rampellada de fer una coca alta, un flam o alguna altra cosa semblant.

A més, a ca meva eren de Nesquik. Això me donava avantatges, a banda dels purament dialèctics (les meves capacitats argumentatives es desenvoluparen primerament amb les apassionades discussions al pati entre els partidaris del Nesquik i els del Colacao), perquè el Nesquik ja duia sucre incorporat.

Heu pensat mai en la imatge de la plataforma continental com la d’un terròs de Nesquik que es va erosionant lentament per a anar caient al fons del tassó? Era una de les meves reflexions infantils quotidianes, a banda d'intentar comprendre per què especificaven a l’etiqueta el mode de preparació en fred i el mode de preparació en calent dels tassons de llet amb Nesquik. Semblava que era una cosa important l’ordre d’incorporació dels ingredients per a que el resultat fos òptim. Jo sempre tenia el dubte de com es preparava un tassó de llet amb Nesquik si la llet era tèbia. Això degué preocupar a molta gent, gent més agosarada que jo que segurament va donar la passa d’escriure a Nestlé sobre aquell dubte. Nestlé ho va solucionar temps després, perquè ara la llet amb Nesquik, sigui amb la llet calenta, freda, tèbia o natural, es prepara de la mateixa manera.

2 comentaris:

Hator ha dit...

Mola. Tanto que a las 3.57 am me dan ganas de prepararme y disfrutar con calma un nesquik. Y éso que no tengo en casa: Damn it!

A ver si la continúas..

H.G.Wells?

Martí ha dit...

¡Gallifante para el Hatoooorrr!