"Ser conscientes de quiénes somos es lo más bonito que puede hacer alguien por sí mismo." (M.)

Rodar, rodar i rodar. I no tenir aturall. El destí dels planetes, erràtics pel seu nom, no així per la seva trajectòria, comdemnats a caure eternament cap a una estrella, sense poder assolir-la. D'alguna manera, la gravetat és un estrany recordatori de la matèria i de la seva forma d'existir, un recordatori que li duu a la memòria, tanmateix inconscient, que una vegada tot fou una sola cosa, un nucli indeterminat i absolut de totalitat, una totalitat petita, infinitament petita, una perla de preciosa improbabilitat. I tal vegada la força gravitatòria sigui això, més que una força que la física vol descriure i potser entendre: informació remanent de quan tot era una sola cosa. En el fons l'univers és un hermós desplegament de partícules en nostàlgia crònica, en enyorança eterna de retorn. Aquest és, i no altre, el drama còsmic. I ens cercam i ens trobam, i els meteorits xoquen contra altres mons, i les formes de vida col·lapsen entre sí per a enamorar-se, matar-se, fagocitar-se, devorar-se i sintetitzar-se en noves formes, i la nostra matèria resta fortament aferrada a la Terra, tot i que intentam escapar d'ella amb somnis i coets fills de bombes V-2. I galàxies senceres es destrueixen unes a les altres amb incendiàries besades gravitatòries. I jo soc part d'això, un planeta del meu propi sistema vital, erràtic pel meu nom i per l'òrbita que descric, tal vegada sense centre, tal vegada orbitant al voltant d'una estrella que també és erràtica, fantàsticament erràtica.

I a la vegada sotmés a la implacable mecànica d'aquest univers, acomplint alegrement totes i cadascuna de les seves lleis, sentint-me una part i un tot alhora. Gaudint de volar lliure en la meva pròpia vida, sentint-me afortunat de ser en les coordenades espai-temps que em corresponen, donant gràcies per tenir aquesta estructura que m'ha ajudat a que part d'aquesta matèria que un dia va ser amb tota la resta en un sol lloc i moment, pugui ser conscient d'això, pugui processar la informació que te al seu voltant i pugui elaborar aquesta resposta. Donant gràcies a altres fragments de matèria que un dia es van fer preguntes a sobre de la pròpia matèria i van saber respondre i deixar la informació en el torrent del temps per a que altres formes materials en poguessin fer un quadre més ample i poder vibrar amb l'estat de gràcia que esdevé de sentir d'una manera tan colpidora aquesta germanor amb cada una de les partícules que m'envolten.

Llum i fosca, matèria-antimatèria, alegria i tristesa, pors i determinacions, llibertat contra mecanicisme. Defugir algun dels aspectes en contraposició és topar-se amb ell de nassos i fer-se mal. Com quan n'Alícia passá a través del mirall i volia allunyar-se de la casa del jardí de les flors vives, i quan més volia allunyar-se, més aviat tornava tenir la casa al seu davant.

La sensació és intensa i difícil de descriure...